trencant el carnet
Les alegries del culé
són escadusseres
les alegries del culé
duren a can Barça menys que un estranger.

I se sent aquest bram, que retruny al nou camp:

“A resignar-se que som del Barça!
si en aquest món s’hi ve a patir
a cap més lloc millor que aquí
no som tanoques, que som massoques
si el sofriment serà premiat,
tenim el cel assegurat!”

Si el president està afligit,
qui en tindrà la culpa?
si el president està afligit,
diu igual com l’altre
que la té el Madrid.

Ha despatxat l’entrenador
i mitja plantilla
Déu nos en guard de dimissió
si convé fot fora tota l’afició.

Pero el dolor del culé no s’arregla amb diner.

“A cabrejar-se, que som del Barça!
estriparem tots el carnets
d’aquesta casa de barrets
la Presidència
amb insistència,
ha fet que tota l’afició
s’apunti al grup d’oposició”.

Però qualsevo dia d’aquests
pot canviar la truita
però qualsevol dia d’aquests
tots, a corre-cuita,
a apedaçar els carnets
si guanyen tres partits seguits,
tornarà l’eufòria
si guanyen tres partits seguits,
viurem jorns de glòria,
i adéu-siau neguits.

Tornarà l’esgarip: “Ja tenim equip!!”

“A revifar-se, que som del Barça!
amb poca cosa en tenim prou,
i omplim de baves el camp nou
ja el mestre d’obres no està de sobres.
Li perdonem els desenganys,
que som mesells, i per molts anys!!”.